La falla: un artefacte tecnològic

Sobre el projecte

La falla: un artefacte tecnològic

Jesús I. Català (coord.)

València, Universitat Politècnica de València, 2011

133p., 26 cm

ISBN 978-84-8363-653-4

Índex

Presentacions

Juan Juliá Igual, rector de la Universitat Politècnica de València

Gil-Manuel Hernández i Martí, president de l’ADEF

Textos

La falla: un artefacte tecnològic. Comissariat, museologia i museografia. Associació d’Estudis Fallers

Noves tecnologies en la creació artística fallera. Antoni Colomina Subiela

Els efectes de la innovació tecnològica en la producció de falles. De la vacuna contra la malaltia de Baumol a la pugna per la reputació. Pau Rausell Köster i Raül Abeledo Sanchis

Artistes fallers: el suro que els va canviar la vida. Joan Castelló Lli

IGLU (instal·lació genèrica de localització urbana). Jesús Peris Llorca

Textos en castellà

Presentació. En el fons, un cadafal

En el principi va ser el foc. Després, aquest va compartir el protagonisme amb allò que cremava, amb forma de cadafal patibulari i justicier. La falla: el lloc idoni per a la justícia popular simbòlica, eina compensatòria de dominacions i opressions, l’instrument festiu del poble per a traure’s de damunt els grillons i proclamar la potencialitat dels seus poders. I des de llavors la falla va ser, essencialment, aquest cadafal plantat enmig de l’espai públic, confluència de fluxos veïnals i node simbòlic de la sociabilitat i el llaç solidari. Perquè primer de tot, la falla-cadafal va ser un artefacte cultural que només a poc a poc anà revelant-se com un artefacte tecnològic.

Després van venir les manipulacions, les instrumentalitzacions, les degradacions, restriccions i reconvencions. Es van succeir en el temps normatives, censures, directrius, controls. Van aparèixer noves temàtiques, artistes destacats, estils emergents, es va improvisar, es va potenciar i es va dirigir el canvi, i també es va refrenar, es va dissecar i, fins i tot, es va fossilitzar en cànons i ortodòxies. També progressaren les tècniques i els sabers, però, finalment, en el fons, hi va romandre sempre el cadafal, la falla.

De manera que, paradoxalment, el que fonamentalment planteja l’exposició “La falla: un artefacte tecnològic” és que, malgrat que canvien les maneres, les formes, els instruments i els protocols per al disseny, la realització i l’execució de la falla, l’essència de la seua condició de cadafal roman. Encara que amb el temps i el procés de civilització —sobre el qual va escriure Norbert Elias— el desafiador fulgor primigeni de la falla haja sigut convertit en un osset de peluix per a consum massiu, d’aquest, com ocorre amb els simpàtics gremlins, sempre pot emergir-ne l’ombra amenaçadora del monstre subversiu. Per això la mateixa condició del cadafal plantat; només l’erecció en l’espai públic és tot un esdeveniment, per més que siga cíclic i estiga subjecte a permisos i autoritzacions de l’autoritat competent.

En certa manera, doncs, del que tracta aquesta exposició és d’una cosa secundària a allò essencial però sense la qual l’essència no es pot captar. Dit d’una altra manera: no hi ha més remei que estudiar a fons els vels per a conèixer el que estan velant, tot intentant, de passada, no quedar atrapats enels vels mateixos. Per això és vital acostar-se a les formes, a les tècniques, a les eines. Perquè només així relativitzem el culte cec a la tecnologia, perquè només així ens vacunem davant una obsessió patològica pels processos constructius i els materials, perquè només així podem valorar el fet primari del cadafal en tota la seua presència. D’aquesta manera, també, llancem una salva de fletxes sobre la fortalesa moderna d’unes falles escindides dels seus orígens, i podem revelar el que tenen avui de realitat augmentada, en tant que realitat pervertida pel poder, el mercat i la fal·làcia del progrés. Perquè la tecnologia no és innocent, ni neutra, ni ideològicament verge, sinó que serveix a diversos senyors i es presta a tota mena de missions. La nostra missió ha sigut, justament, explorar-la en el seu ús compartit, tant des de la tradició com de la modernitat, situació que bàsicament descriu el paisatge de la condició postmoderna. Un artefacte cultural que es mostra —o s’oculta, segons es mire— com a artefacte tecnològic. Un bon punt de partida i un observatori suggeridor per a l’anàlisi.

Des d’aquesta talaia, l’Associació d’Estudis Fallers construeix la seua proposta, possibilitada pel compromís de la Universitat Politècnica de València amb la reflexió sobre la falla com a objecte artístic. I és llavors quan la proposta, escenificada a la sala d’exposicions, esdevé novament carrer i ixen forma de falla o d’instal·lació, segons es preferisca, per a alçar alguns passos fronterers més i mostrar les múltiples dimensions del canvi tecnològic en la construcció de quelcom que no canvia, sobirà del seu territori i, per això, alçat a la plaça: el cadafal.

Gil Manuel Hernández i Martí

President de l’Associació d’Estudis Fallers