Falles de València, en blanc i negre - ADEF
Falles de València, en blanc i negre. Javier Aura Tortosa (dir.), Gil-Manuel Hernàndez i Martí (textos), Javier Mozas Hernando (documentació), València, Edicions Tívoli (amb la col•laboració de l’Associació d’Estudis Fallers i el Museu Valencià d’Etnologia), 2009
ADEF, falles, fallas, falla, València, festa, llibre, libro, història de les falles
16406
single,single-portfolio_page,postid-16406,ajax_leftright,page_not_loaded,,vertical_menu_enabled,qode-theme-ver-5.6,wpb-js-composer js-comp-ver-4.7.4,vc_responsive

Falles de València, en blanc i negre

Javier Aura Tortosa (dir.), Gil-Manuel Hernàndez i Martí (textos), Javier Mozas Hernando (documentació), València, Edicions Tívoli (amb la col·laboració de l’Associació d’Estudis Fallers i el Museu Valencià d’Etnologia), 2009

Sobre el projecte

Falles de València, en blanc i negre

Javier Aura Tortosa (dir.)

Gil-Manuel Hernàndez i Martí (textos)

Javier Mozas Hernando (documentació)

Edicions Tívoli (amb la col·laboració de l’Associació d’Estudis Fallers i el Museu Valencià d’Etnologia), 2009

240 p., 34 cm

ISBN 978-84-612-9951-5

 

Índex

Editorial

Presentació

Les Falles de València, una festa gran

            1900-1909

            1910-1919

            1920-1929

            1930-1936

            1940-1949

            1950-1965

 

Les Falles de València, una festa gran

 

Fins a l’últim terç del segle XIX les Falles de València no eren una festa, sinó només un festeig integrat en la seqüència ritual de la festivitat de sant Josep, que venia celebrant-se, almenys amb constància documental, des de la segona meitat del segle XVIII. Per això rebien el nom de falles de la vespra de Sant Josep, o simplement falles de Sant Josep. Llavors la festa durava dos dies, i les falles ja podien considerar-se la seua manifestació més popular i atractiva. Les falles pròpiament dites es componien de bases o entaulats sobre la superfície dels quals es col·locaven les figures, generalment amb moviment, que representaven l’escena objecte de l’acte de fe. En principi les composicions eren molt senzilles i la lectura de la falla era frontal. En augmentar el nombre de figures i d’escenes, sorgiria la falla rodada, circular o argumental, amb una tendència progressiva a la monumentalitat. En tot cas, els cadafals plantats entre mitjans del segle XVIII i mitjans del segle XIX eren de molt reduïdes dimensions i solien estar encaixats en els estrets límits dels carrers i places de la València preindustrial, especialment en els barris de Velluters, el Mercat, la Seu i el Carme, on sembla que el costum de plantar i cremar falles va començar de forma més intensa i constant en aquella etapa primigènia de la festa.

 

Entre 1850 i 1870 encara no existia ni un programa de festejos ni un vocabulari específicament faller. El festeig estava en una fase incipient i embrionària, en la qual emergien cada vegada amb més força les falles satíriques, en detriment de les simples fogueres. Davant d’això les autoritats van adoptar una actitud recelosa i vigilant, i van implantar la censura sobre un repertori temàtic molt crític i polític. Amb tot, persistiria la denominada “falla moral”, de caràcter general, veïnal i eròtica. Precisament fou la falla eròtica o de tendència anticonjugal la que va marcar les falles morals d’estos anys, de les quals es van publicar els primers llibrets de Josep Bernat i Baldoví (El conill, Visanteta y Don Facundo, 1855) i de Blai Bellver (La creu del matrimoni, 1866), ambdós de temàtica eminentment eròtica.

 

Serà a partir dels anys 1885-1888 quan es produeix una inflexió i s’inicia un canvi en la història de les Falles. Des d’este moment, encara que progressivament, tot començaria a ser diferent: la repressió va donar pas a la reconversió esteticista; els impostos van ser substituïts pels premis. En esta conjuntura es va fer evident que la política liberal i il·lustrada que tractava d’eliminar per la força les tradicions, costums i maneres de viure populars resultava inviable, per la qual cosa es varen assajar estratègies de transformació més subtils i eficaces.

 

En 1886 la repressió va aconseguir un punt àlgid en impossibilitar-se, per mitjà d’elevats impostos, la plantà de falles. En aquells temps estes representaven el sentir de les capes populars, excloses del sistema polític i del control dels mecanismes econòmics. Per això, les falles de crítica social, i sobretot política, es van revelar com una forma de protesta i violència simbòlica justiciera, com bé es va posar de manifest entre 1871 i 1890. Ara bé, després de la crisi del període repressiu 1875-1886, les Falles es van anar transformant en una festa diferent, com s’aprecia en l’ampliació del programa de festejos, la transformació de la seqüència ritual josefina, l’augment del nombre de falles any rere any, el creixement de la monumentalitat i de la complexitat compositiva, la instauració de premis, la participació creixent d’artistes en la construcció de falles o la formalització organitzativa de la festa. En suma, un conjunt de canvis connectats amb la primacia dels valors formals en una festa que fins llavors havia tingut molt d’improvisació.

 

Durant este període els cadafals ja romanien dos dies plantats i van deixar de ser les falles de la vespra de Sant Josep per a convertir-se en la festa de les Falles. Va començar també a formalitzar-se un vocabulari propi (despertàninot de fallafaller). Ha de destacar-se el fet aïllat que en 1896 no es van plantar falles a causa de l’estat de guerra per la situació a Cuba. Però la veritat és que els cadafals van anar perdent la seua anterior estructura teatral i van començar a imitar el monument i l’escultura al·legòrica, forjant-se l’embrió del que seria la posterior falla artística. Açò va ser, en gran part, a causa de la iniciativa de la burgesia local, que va impulsar la modernització artística de les falles segons els seus valors culturals. Es tractava de llançar les Falles com una festa de la modernitat valenciana. No és res estrany, per tant, que la forta empremta de la falla política a finals de segle provocara l’actitud repressora de les autoritats, que van potenciar un tipus de falla menys agressiva i més apologètica. Així, ben bé es pot dir que en 1900 es tanca una etapa més en la festa fallera, atesa l’aparició regular de falles apologètiques i les recomanacions de l’autoritat per a definir el marc legal en què es podia moure la crítica fallera.

 

Conseqüència lògica de la neutralització de la falla política va ser la potenciació i consolidació de la falla artística, amb la desaparició de les falles de trastos vells, en un període que va de 1901 a 1920. La transformació estètica dels monuments va lligada, a més, als canvis temàtics d’estos i a l’articulació social de la festa. Durant esta etapa, es van crear els primers premis a les falles més artístiques (premis de l’Ajuntament, 1901) i van sorgir les primeres revistes falleres (Les Falles de Sant Chusep, 1907, i Pensat i Fet, 1912, entre altres). La nova estratègia de reconversió artística, àmpliament recolzada per la burgesia local i l’autoritat oficial, va generar un dispositiu de transformació, i els fallers van respondre bé incorporant artesans i especialistes al si de la comissió, bé remunerant-los per la construcció d’un nou tipus de falles.

 

Una altra de les transformacions destacables va ser l’augment de comissions falleres. Van començar a aparéixer nuclis organitzats i cada vegada més estables, autodelegats del veïnat per a fer la festa. Això va repercutir en l’expansió del programa d’actes, apareixent vocables nous com mascletàplantà i cremà. En definitiva, soroll, música i cercaviles, contacte democràtic en el carrer i simbolització de les solidaritats veïnals, es van convertir en els components bàsics del programa comú dels dies fallers. Com ja s’ha assenyalat, es va implantar totalment la falla artística, a manera de conjunt escultòric de tendència piramidal, amb una narrativa acumulativa i ascensional. De fet, les característiques fonamentals de la falla artística, que queda com el motle clàssic del que continuen bevent les falles actuals, són: monumentalitat, caràcter escultòric, proporcionalitat, acabat i atreviment constructiu. Evidentment, este fet va comportar el desenvolupament de la professió d’artista faller, així com la consolidació de la falla de temàtica apologètica, laudatòria de les glòries locals i espanyoles, i de la falla bròfega, caracteritzada per la profusió de metàfores i al·lusions sexuals amb la intenció de provocar i excitar la mirada i la rialla complaent.

 

Els anys vint del segle passat van suposar una altra transformació important en la festa fallera, en alterar la seua composició global. Així, entre 1921 i 1936 la festa es va transformar en un gran pol d’atracció turística i en un símbol de les belleses valencianes. Dues coordenades definixen clarament el període: l’arribada del primer tren faller en 1927 i la consolidació de les tendències rituals i d’organització d’aquella que ja s’havia convertit en la festa gran de València. Un primer canvi a destacar és l’espectacular creixement de les falles plantades (1.093 durant tot el període). La festa es va començar a expandir per tota l’àrea metropolitana i es va incentivar com a reclam turístic, un objectiu en què confluïen els interessos de les autoritats municipals i les colònies d’emigrants. En 1926 ja es va crear una Assemblea pro Festes de Sant Josep, on s’integraven les entitats culturals i comercials més importants de la ciutat, que van pressionar davant de l’Ajuntament perquè este tutelara i patrocinara la festa, cosa que va succeir en 1932, quan el Consistori va assumir l’organització de la Setmana Fallera. És aleshores quan es pot dir que naix la moderna València fallera.

 

De fet, durant anys s’havia plantejat la conveniència d’allargar la festa fins al dia 20, sempre que caiguera en diumenge, i així va succeir en 1921 i 1927. En este fenomen té el seu origen la idea de la Setmana Fallera. Per això, l’organització del primer tren faller en 1927 per la Sociedad Valenciana de Fomento de Turismo va significar el llançament exterior de la festa. La revista de la Societat, Valencia Atracción, va demanar des de 1928 que s’implantara una Setmana Fallera per a atraure el turisme. El mateix any l’Ajuntament va demanar als fallers que plantaren les falles la nit del dia 16 de març. Naixia així el tercer dia de festa. I en 1931 es va formar un Comité Central Faller, reforçat en 1932 amb l’Associació General Fallera Valenciana (AGFV), que junt amb l’Ajuntament va assumir la creació de la Setmana Fallera (del 12 al 19 de març). Amb això l’Ajuntament no feia més que consagrar l’important pes que havien adquirit les Falles, ja convertides en la festa gran del cap i casal.

 

El naixement de la Setmana Fallera i de l’AGFV va implicar la institucionalització de nous actes i figures, que han perdurat fins hui, és a dir, com a estructura essencial de la festa: és el cas de la figura de la belleza fallera, com a antecedent del càrrec de la fallera major en 1931, l’himne faller en 1929, el festeig de la Crida en 1931, les cavalcades entre 1929-1932, la Nit del Foc en 1932, l’Exposició del Ninot en 1934 o la cremà en 1935 d’una espècie de falla feta amb les millors carrosses i ninots de la Cavalcada del Foc, alhora precedent de la Cavalcada del Ninot creada en 1932. En definitiva, la composició i ràpida consolidació de la Setmana Fallera es va basar en un conjunt d’actes nous que pretenien expressar la unanimitat, la convergència i l’ascens de les Falles a la categoria de festa major. El resultat va ser la implicació de tota la ciutat en la festa i l’assimilació dels símbols de la identitat col·lectiva.

 

Durant esta etapa triomfa l’anomenat kitsch faller, amb una marcada tendència de la falla cap a la monumentalitat, la proporcionalitat, la complicació tècnica, un cert amanerament argumental i barroquisme compositiu. La representació dels ninots encara era realista, però la intervenció d’artistes va suposar un millor acabat de les figures, es va substituir la roba vella per roba feta a propòsit i es va utilitzar la cera per a donar més realisme a les expressions. Junt amb això van aparéixer les seccions o categories de classificació dels monuments en base als seus pressupostos en 1933 (la primera i la segona). El resultat va ser que els artistes van adquirir un paper fonamental en la festa, fins al punt que en 1935 ja s’havia format una Associació d’Artistes Fallers.

 

Quant al repertori temàtic han de destacar-se tres canvis fonamentals: el descens de la crítica social i política, el domini de la crítica cultural basada en la sàtira contra la modernitat, i l’increment de les falles humorístiques i apologètiques. El resultat va ser, en definitiva, la neutralització de la sàtira fallera i de la violència simbòlica a fi de promocionar la falla artística i amable. Amb tot es mantenia una pluralitat ideològica dins del món faller que va ser trencada per la Guerra Civil. Després del 18 de juliol de 1936 les comissions de falla van deixar de dedicar-se a la festa per a contribuir modestament, segons la premsa, a la defensa de la població civil.

 

En octubre de 1939, que és quan es va començar a forjar la incipient Junta Central Fallera per a posar de nou en marxa les Falles, els vencedors de la guerra es van trobar amb una festa que a l’altura de 1936 representava una autèntica litúrgia del valencianisme temperamental; una espècie de religió civil, perfectament organitzada, recolzada per una extensa base social i geogràfica, conformada per un col·lectiu capaç d’expressar, a través dels cadafals, tota una visió del món, reflex de canvis històrics, i en el punt de mira de les més diverses forces polítiques. Això explica la totalització festiva durant la Guerra Civil i posteriorment pel franquisme, perquè les Falles eren ja una miqueta més que una simple festa, en expressar, en certa manera, un sentiment valencianista on els símbols d’identitat (himnes, senyeres) es fonien amb la falla en la celebració unànime de la valencianitat. Realment pagava la pena, als ulls del nou règim, convertir esta festa en una festa més gran i en instrument de legitimació ideològica i instrumentació política. Per este motiu es va crear en 1939 la Junta Central Fallera i es va incentivar econòmicament, en uns moments de carestia econòmica general, una festa a la qual es pretenia privar dels seus elements més subversius, reconduint-la al servici del règim, creant per a això el mite del supraclassisme faller i la presumpta apoliticitat de la festa.

 

Tot i això, la festa va seguir la seua pròpia dinàmica, això sí, encarrilada per un fort poder autoritari. De fet, es poden detectar diverses etapes en les falles del franquisme. Entre 1939 i 1944 es va produir la reconstrucció de la festa, i entre 1945 i 1952 la seua consolidació, projectant-se de forma ascendent els resultats de la seua recuperació. Entre 1952 i 1959 assistim a l’etapa d’estabilització, quan la dinàmica interna de la festa i el suport oficial la van portar a una expansió contínua, més quantitativa que qualitativa. Durant estos anys de represa i consolidació de la festa fallera sota les noves directrius franquistes, esta va experimentar una sèrie de transformacions rellevants, com foren la progressiva complexització, ritualització i sacralització de la seqüència ritual fallera, amb la invenció, per exemple, del festeig de l’Ofrena en 1945 o de les recompenses falleres en el mateix any, o la creació de la secció especial en 1942, a més de la declaració de les Falles com a Fiestas de Arte de Interés Nacional en 1946; la pràctica d’una fèrria censura sobre els cadafals; la diversitat del repertori temàtic expressat, amb una gran presència de la crítica a les dures condicions socioeconòmiques de postguerra; l’extensió de la xarxa social fallera (creixement de les comissions), amb l’assentament i consolidació de les demarcacions falleres i la creixent rellevància econòmica de la festa en el conjunt de la ciutat, i l’acusada instrumentalització politico-ideològica de la festa per part dels representants locals del règim franquista, plasmada en una activitat normativitzadora i reglamentista en el reglament faller de 1944 i els successius reglaments derivats dels congressos fallers, el primer dels quals es va celebrar en 1952. Totes aquestes transformacions, en gran part inspirades des del poder dictatorial i en bona part sorgides des de la pròpia dinàmica expansiva de la festa, canviaren d’una manera profunda les característiques d’esta i la situaren, poc després de la riuada de 1957 i les “falles de la riuà” de 1958, en una situació de reorientació cap a les exigències de la modernitat industrial i turística que en ell anys seixanta s’obria pas a la ciutat de València.

 

A partir d’eixe moment ben be es pot dir que la cultura popular tradicional fallera, entenent que en bona mesura la “tradició” fallera és una creació de la modernitat, va entrar en declivi per donar pas a una nova cultura fallera, més marcada per la massificació, l’estandardització, la influència de la contemporaneïtat urbana i les noves exigències de la indústria turística i el desenvolupament econòmic. En la mesura que la vella València en blanc i negre desapareixia mentre emergia la nova València en color, els vells costums fallers, l’antic sabor casolà i el segell de barri de les Falles aniria passant a un segon pla, apareixent altres models, altres ambients i altres imatges més acords amb la construcció d’una València “moderna” i “avançada”. En tot cas, a través de l’antologia d’imatges seleccionada, que va des de començaments del segle xx fins a mitjans dels anys seixanta, ens podem fer una idea de com eren eixes Falles clàssiques que hui, després de vore en perspectiva les grans transformacions que han marcat la festa gran de València en els darrers quaranta anys, se’ns presenten com un inestimable i singular patrimoni cultural que ara podem gaudir amb una barreja de nostàlgia i admiració.

 

Gil-Manuel Hernàndez i Martí
Universitat de València
Associació d’Estudis Fallers

Data

November 03, 2014

Categoria
Llibres de l'ADEF